PAISATGE I REFLEXIONS DES DEL PUIG SOLER

Solitud de la matinada en gebra
i silenci dels que encara domen
la bona taula i xerinola
de la Nit de Nadal...

Trepig del camí glaçat i l'herba,
rígidament blanca i quieta,
malgrat el persistent Vent de Nord,
que és pur i net, i punxa la pell...

Llàgrimes als ulls pel fred,
que hi penetra hivernalment lleuger,
provenint de les primeres neus
dels més alts cims immàculs dels Pirineus...

Sol ixen, albada solticial,
d'arcaica i mítica Saviesa,
els replecs del paisatge,
s'il·luminen amb el naixement del dia...

I a l'obaga, ombra d'infinites humitats,
les aclarides arbredes esperen amb ànsia,
que el Gran Astre d'aquest Sistema Planetari,
sigui ben alt i ho ompli tot de Vida...

Les portes de l'Esperit s'obren,
a mida que les cames transporten,
tot el seu cos físic pels camins deserts,
cercant com sempre, el més alt i proper cimall...

I amb aquesta obertura freda, quieta i serena,
la Natura tota, tots els vegetals,
saluda astralment, les inquietuds més fondes,
malgrat la densa materialitat que empresona...

I és com si els seus Temples vibréssin,
i en cada un d'ells, convidessin a mostrar.
Lliçons Magistrals a aquesta persona,
que res no val, i gosa escriure aquestes intuïcions ...

La frescor de l'aire inhalat pulmons endins,
a totes aquestes reflexions em porta,
i a moltes més que no és fàcil,
de fer constatar aquí...

Una xemeneia que fumeja, indica
l'aixopluc, la Vida, el recés, l'estació de l'any,
cada passa que fressa en el camí,
és estimul per seguir avançant, per lluitar...

Aquest Nadal de promeses i bons desigs,
em du tristesa al cor i se'm angoixa tot,
de coloraines, i penjolls i lluïssor
quimèriques i buides...

Questions que s'esmunyen en un vertigen terrible,
egoic, ple de records inútils i nostàlgics,
que subjauen en els replecs profunds
i tenebrosos del Subconscient...

La serenor que infon el cim retallat a l'atzur,
vivifica i frena la ment dels pensaments,
i les cabòries, i la sola visió extasiant,
és d'una riquesa objectiva que cal mantenir...

Braços amunt, palmells mirant al Sol, al temps
que hom pren aire per les finestres del nas,
energia solar i còsmica, que en treure l'aire,
abaixant novament els braços

i pronunciant fortament el Mantram Sagrat TIR,
s'impregna amb aquest Cos Vital que em dona
sosteniment, en forma d'una gran petxina
iridiscent, meravellosament màgica...

El Nadal i el Cap d'Any de les embriagueses,
les grolleres i miserables treves d'aquests dies,
evadir la crua realitat amb fartaneres
regades amb alcohols de totes menes...

EL Nadal de l'absurd i de l'oblit,
de l'ignorancia i la derrota, si és que la "legió"
dels egos de tot s'apodera,
i finalment m'arrossega al fang...

La pagesía es desvetlla mandrosa,
hi ha Pessebre nou al cim del Puig Soler,
un requadre de pedres a terra indica,
com ja és tradició:

"Bon Nadal i Feliç Any Nou 1987".
I rastres dels que hab bivaquejat,
i rastre dels que han pujat a muntar
el senzill naixement pintat...

Un hàlid de silenciosa quietud, dirigit
per l'incessant bufera del Septentrió,
on resto reflexiu amb les meves inquietuds
i les seculars misèries...

I la vall, sempre nova i vella,
tan malmesa i tan estimada
on hi suren paraules i pensaments
d'avui i d'ahirs que s'intueixen,

es mostra breument assolellada,
abans que la curta tarda s'enfosqueixi,
i la clogui, finalment,
en el caos de la nit...

Aquesta vall misteriosa
de neguits que brollen
com un devassall incontenible
de místic ocultisme...

Vall humida de pins, xiprers,
i viaranys perduts...
És que aquesta època de l'any,
l'embolcalla un sudari de gèlida quietud...

Cor del Nadal, tendre ocell
de supèrflues alegries, que voleies,
per l'ampla espai, damunt la molsa,
del Pessebre d'estàtiques figures

plenes dil·lusió infantívola,
cabalosos rius de paper de plata
i suros enfarinats,
per situar un paisatge adient...

Pobre Betlem del meu interior,
buit de Sol i tan àvid de donar-li
guariment. miserables propòsits
si no cristal·litzen en treball i voluntat...

Cimall de tantes ascensions,
esperances, angoixes, penediments,
conversa profunda amb el Més Intim:
fill pròdig de tantes caigudes

que paralitzen tot avenç...
Cim que reprenc una i altra vegada,
per començar novament
el "camí afilat de la navalla"...

Aquell Camí que te perills per fora,
i també els te per dins... Cami que no sé
quantes vegades he començat,
ara i aquí, i en passats ancestrals...

Els lladrucs dels gossos,
ressonen ecoicament de vall en vall,
multiplicant-se sorollosament,
i semblen voler tallar la calitja densa...

La motxilla, un llibre del Mestre,
les botes, la gosseta "Trapella",
peluda i amatent a tots els brogits,
la suor que s'eixuga...

la Creu, i un parrac de Senyera,
el piló geodèsic on msec:
és un tot amb el paisatge
i el que em surt de la meva pau...

Segueix el pelegrinatge
intern, extern...
Inicio el retorn
per caminar amb fermesa: Telhema.


Manuel Luis Tatjé (Nadal 1986)

El turó de Puig Soler en la decada del vuitantes per mi va ser emblemàtic. Moltes tardes hi pujava amb les meves il·lusions, les meves inquietuds i també els meus fantasmes. Allà en aquelles solituds ventilades meditava, reflexionava, plorava, resava, em meravellava d'aquesta Natura immensa i d'aquest inqüestionable Ordre Còsmic, i em feìa i fèia tantes i tantes preguntes sobre la meva vida... Per això he volgut publicar aquestes Reflexions fetes des del "meu" Puig Soler: una de les meves muntanyes "iniciàtiques" que tant recordo i estimo. MLT.