ERMITA DE MATADARS




Ermita de Matadars
adormida en la quietud
de les teves pedres mil·lenaries,
ametllers i pollancs,
son al teu redós, i herbes d'abandó...
El Llobregat als teus peus,
com sempre impertorbable,
talment un romiatge sense fi...
Pau d'aquest entorn,
illa de silencis profunds,
que tan necessita el treball interior...
Dirieu que encara s'oeixen
Mantrams ancestrals ressonar
per entre els bells arcs de ferredura,
i que la Taula pètria de l'Altar,
vibra encara dels Ritus Sagrats,
que es conserven només
en l'àmbit Astral...


I la nau tota, sembla viatjar,
vaporosa i mística vers l'Orient Solar
de la Saviesa Antiga,
que l'home d'avui segueix ignorant...
Matadars, també com un vaixell ancorat
al fons del Cor, com habitatge elevat
d'allò més pur que l'home empresona
des del miratge hipnotic,
que ha fet de la seva Vida...
Matadars, com un Temple Còsmic
transmutador d'energies,
com la Pedra que s'ha d'anar polint,


com aquell Treball Constant,
que no s'ha de parar ni un sol instant...
Aquest Matadars particular de cada un,
de bellesa única,
accés clar i franc que ha de rebre, però,
una atenció molt especial,
sinó, pot quedar perdut,
menjat per la selva espessa
de les denses passions humanes...


Manuel Luis Tatjé (1986)