PELEGRINS RECURRENTS

(VIVÈNCIES D'UN BIVAC A L'ERA DEL MAS DE MATA-RODONA LA NIT DEL 24 AL 25 DE SETEMBRE DE L'ANY 1983 - ....I CANTAVA LA CABROTA AMB GRAN RIALLADA, OCELL QUE FUIG DE LA TERRIBLE SECADA...
...PER DAMUNT DELS NOSTRES SOMNIS, VETLLANT NOSTRE REPÓS... - ALS QUE EREM DEDICO AQUESTES PARAULES -CADA UN ES RECONEIXERÀ, SI A DINS ENCARA LI VIBRA L'EMOCIO D'AQUELLA NIT CALDA EIXOPLUGADA PEL TURO DE PUIGDOURE I LA MÀGIA D'AQUELLA CONTRADA... ) M.LT.





Que te el meu cor
que s'esmuny
per entre les estrelles,
vers els sostre estimat,
Via Làctia pelegrinal...

Si m'assec, veig
la silueta de l'Espluga,
amb llums a les seves balmes,
i El Paller de Tot l'Any, solitari,
com un guardià petrificat...

Si de bocaterrosa
esguardo l'horitzó,
veug la silueta allargada
del Màgic Drac
del Montserrat...

Què sento dins meu
que es veu de silenci,
profunda, inquieta,
que comparteixo
amb vosaltres, amics ?

Al peu de Puigdoure,
fortificat perfil d'ombres,
Mata-rodona,
i nosaltres a l'Era del Mas
ajaguts en la nit calda...

La Lluna, que fa el ple,
clareja la serena,
canta la Cabrita,
-ocell que fuig-
de la terrible secada...

El silenci de tenebres,
es trenca, perquè
a cavall del vent
- corser ratxat -
hi viatja el so de llunyana festa...

Els mosquits xiulen
a les orelles,
i renyeixen,
tossudament,
amb la nostra son...

Sé que som com
pelegrins recurrents,
de pas pels camins
empolsinats d'El Farell,
o les ruïnes de Cal Padre...

O de les velles tines
heurades, i pètries, i eixutes...
Sandàlies del passat,
o botes de muntanya,
hàbit, bastó i petixines al cor...

Esguardant la lluita
de l'herbam i la pedra antiga:
Can Oliva, el record
perdut en la nit dels temps...
Ermitanets cremats...

O els cants llunyans
emanants de Sant Pere i de Sant Jaume
de Vallhonhesta i Santa Creu de Palou,
de cim en cim, de carena en carena,
unint Santa Maria de castellet,

i Matadars i Sant Romà,
Santa Margarida del Pla,
Viladordis i Sant Benet de Bages,
Santa Cecília,
esotèriques roques montserratines,

com un huracà medieval,
que ens recupera
sobre el temps,
- que no existeix -
i obre pas als Camins de l'Aiguador...

Tot això bé m'ho diu la Consciència
ara i aquí, de cara a la volta estelada,
junt amb companys que també
això saben, i és la quietud
la que ens parla bo i estirats,
en aquesta Era il·luminada...


Manuel Luis Tatjé (1983)