Poema dedicat a tots els Companys del CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET,
amb qui vaig forjar una amistat, uns ideals i unes esperances...

SANT PERE DE VALLHONESTA, L'ERMITA...


Pel camí argilós que mena a Sant Pere,
serpentegen neguits i misteris:
l'esperança d'arribar,
l'angoixa de marxar...

Espadanya al mig del vent,
alt Xiprer que t'acompanya,
pedres d'història entre verdor,
humida pau de les heures...

Presència permanent,
damunt la vall quieta,
bell absis amatent,
vers les cases que s'escampen...

De l'ossam que fou Vida,
la terra del teu entorn,
es nodreix i empara,
i colrada l'arbreda creix...

Vibracions ancestrals em menen,
i no se explicar-ne l'origen,
la terra, la verdor, les lloses,
o una força còsmica, astral...

Si l'esguard fita l'atzur,
tot és un somni de solitud,
i una illa de natura,
que he après d'estimar...

I si us esguardo a vosaltres, companys,
sento com l'enyor d'una antiga amistat,
per un voler del temps, retrobada,
grata i perdurable...

La pau ressona en la nit plujosa,
tot fent nexe ferm amb els cants,
que la joia arranca i la guitarra vol guarnir:
hem vençut la nit i la tampesta,
qui ho gosa desmentir ?

Després novament el silenci torna,
i un talp surt de l'amagatall:
l'un que ronca, l'altra que bufa,
aquest que riu...: La son ens agermana...

A fora, l'aigua amara la terra,
i la nau llosada ens acull millor,
la fosca pau ofega lladrucs,
quasi clareja el dia nou...

L'ermita de Sant Pere de Vallhonesta,
humil, però altiva perquè ho volem,
far de l'antigor, camina amb nosaltres:
D'avui i sempre vers el futur...

Pedra sobre pedra perdura l'home,
i perdura la Vida, i amb ella,
el Centre Excursionista Sant Vicenç de Castellet,
com una nissaga que no mor, oberta a tot...


Manuel Luis Tatjé (1980)