CASTELLET IMPRESSIONS





(DEDICAT A TOTS ELS COMPANYS
I AMICS DEL CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET I A TOT AQUEST POBLE QUE HA SIGUT EL MEU MES DE TRENTA ANYS. MLT)


De Castellet,
la Torre ratlla l'atzur,
amb una ruïnosa altivesa
que parla de segles...
Les pedres velles ,
que de l'antic Castell
han emergit,
a la claror del Sol,
mostren quelcom
que el temps ha sabollit
amb mortalla d'eternitats:
Llegendes de sang,
amors. guerres i plets,
persecucions i pestes,
configuren la pols
dels corriols
que serpentegen
ver el turó margós,
que com guaita
impertorbable,
s'aguanta amatent,
bo i ferit,
com si un gegant,
d'un cop de destral,
l'hagués partit, ai las !!
per la meitat...


Castellet,
que ha sigut
d'aquella nissaga
impertèrrita,
que mirava per damunt
d'aquestes terres humides,
que el Llobregat xopa,
amb aigües cansades i brutes,
i bestiar moribund ?
Només un aire gèlid,
respón tota pregunta
de nostàlgia...
I amb les restes
del que fou
vella ermita romànica,
s'aça avui
Santuari humil
de la Madona de Castellet,
com un símbol religiós
de promeses llunyanes
i noves...
I nous ermitans
- que no eremites -,
cuidadors d'aquesta illa,
la sostenen pels visitants...


Castellet,
paisatge de Sant Vicenç,
inseparables
des de la meva finestra,
de la Serra de Montserrat
que, com un bàlsam magnètic,
abraça aquestes comarques,
tot vestint-les de misteris,
vibracions molt especials,
sense temps, ni mesura,
com d'altres universos,
que es compenetren
amb aquest...
Castellet,
boscos et circumden,
i granges, indústries,
activitats febrils
dels temps nous...
Mas de Les Vives,
testimoni de tans ahirs
que s'amunteguen
amb el pes feixuc
del treball i la terra,
custodi permanent
de tantes trifulgues
atzaroses, vell guardià...


Castellet,
als teus peus,
segueix, com sempre,
Sant Vicenç,
el Clot del Tufau,
Pessebre a les envistes
de l'antiquíssim Castellgalí,
i a prop d'on el Cardener,
es fon amb llur germà gran,
confluència dels dos rius,
amb la mirada trista
de la mutilada
Torre d'El Breny,
vestigi romà
d'aquestes contrades,
Torre dels Dimonis,
per llegenda popular...
I encara no massa lluny,
el Sepulcre romà de Boades,
descuidat i en l'oblit,
i el Poblat Ibèric,
que parla de l'ancestral
població d'aquestes terres,
on altres vies i costums,
consolidaven la Vida,
la Natura i els Homes...


Castellet,
farell de dies i nits,
propo d'aquesta marea
accelerada de la Vida...
En la fosca, l'Estel del Dia,
resplendent, es perd rera teu,
i la Torre, de reminiscències gòtiques,
l'ermita i l'hostal,
esdevenen unes il·luminades
Plàiades, caigudes,
de la volta estrellada,
com per cridar l'atenció,
d'una permanencia constant,
i el poble,
de l'esplanada estant,
des de amunt d'aquests fonaments,
arcaics i desgastats,
és un firmament de llums febles,
que s'esten a tot el llarg
de la lluïssor negre
de les aigües,
i a l'eixopluc d'antigues pedreres
explotades,
i carenes en penombres,
que retallen l'infinit
d'aquest immens Univers...


Castellet,
entre boires i gebres,
quin missatge escampes
vers la civilització,
esclava de si mateixa,
que ja no mira el paisatge
ni el Sol..?
Castellet,
testimoni empobrit
del pas de les gernacions,
dels boscos calcinats,
en estius ebris
de calorosa mort,
i de les sequeres que,
d'un temps ençà,
eixuguen i esquerden
els conreus...
Senectut mil·lenaria,
que si parla d'antigor
als cors que vibren,
encomana angoixa
d'uns temps terribles,
de desequilibris
ecològics, humans,
que perfilen
un futur incert...


Castellet,
impressions em dones,
doncs, de l'ahir,
i d'aquest present
inquietant...
I si estimo
aquest paisatge,
és amb un fragor sord,
ple de recurrències
que es perden
en la foradada profunda
de segles i edats...
Castellet,
encara que esdevinguéssis
un enderroc,
damunt el rocallar,
on encara t'aguantes,
entre l'atzavara
i la sargantana,
formes part
inalterable d'uns records,
que tan em parlen,
com m'inspiren,
vers aquest entorn
en el qual visc,
lluito, estimo i batego...


Manuel Luis Tatjé (1986)