PAISATGE I REFLEXIONS DES DEL PUIG SOLER

Solitud de la matinada en gebra
i silenci dels que encara domen
la bona taula i xerinola
de la Nit de Nadal...

Trepig del camí glaçat i l'herba,
rígidament blanca i quieta,
malgrat el persistent Vent de Nord,
que és pur i net, i punxa la pell...

Llàgrimes als ulls pel fred,
que hi penetra hivernalment lleuger,
provenint de les primeres neus
dels més alts cims immàculs dels Pirineus...

Sol ixen, albada solticial,
d'arcaica i mítica Saviesa,
els replecs del paisatge,
s'il·luminen amb el naixement del dia...

I a l'obaga, ombra d'infinites humitats,
les aclarides arbredes esperen amb ànsia,
que el Gran Astre d'aquest Sistema Planetari,
sigui ben alt i ho ompli tot de Vida...

Les portes de l'Esperit s'obren,
a mida que les cames transporten,
tot el seu cos físic pels camins deserts,
cercant com sempre, el més alt i proper cimall...

I amb aquesta obertura freda, quieta i serena,
la Natura tota, tots els vegetals,
saluda astralment, les inquietuds més fondes,
malgrat la densa materialitat que empresona...

I és com si els seus Temples vibréssin,
i en cada un d'ells, convidessin a mostrar.
Lliçons Magistrals a aquesta persona,
que res no val, i gosa escriure aquestes intuïcions ...

La frescor de l'aire inhalat pulmons endins,
a totes aquestes reflexions em porta,
i a moltes més que no és fàcil,
de fer constatar aquí...

Una xemeneia que fumeja, indica
l'aixopluc, la Vida, el recés, l'estació de l'any,
cada passa que fressa en el camí,
és estimul per seguir avançant, per lluitar...

Aquest Nadal de promeses i bons desigs,
em du tristesa al cor i se'm angoixa tot,
de coloraines, i penjolls i lluïssor
quimèriques i buides...

Questions que s'esmunyen en un vertigen terrible,
egoic, ple de records inútils i nostàlgics,
que subjauen en els replecs profunds
i tenebrosos del Subconscient...

La serenor que infon el cim retallat a l'atzur,
vivifica i frena la ment dels pensaments,
i les cabòries, i la sola visió extasiant,
és d'una riquesa objectiva que cal mantenir...

Braços amunt, palmells mirant al Sol, al temps
que hom pren aire per les finestres del nas,
energia solar i còsmica, que en treure l'aire,
abaixant novament els braços

i pronunciant fortament el Mantram Sagrat TIR,
s'impregna amb aquest Cos Vital que em dona
sosteniment, en forma d'una gran petxina
iridiscent, meravellosament màgica...

El Nadal i el Cap d'Any de les embriagueses,
les grolleres i miserables treves d'aquests dies,
evadir la crua realitat amb fartaneres
regades amb alcohols de totes menes...

EL Nadal de l'absurd i de l'oblit,
de l'ignorancia i la derrota, si és que la "legió"
dels egos de tot s'apodera,
i finalment m'arrossega al fang...

La pagesía es desvetlla mandrosa,
hi ha Pessebre nou al cim del Puig Soler,
un requadre de pedres a terra indica,
com ja és tradició:

"Bon Nadal i Feliç Any Nou 1987".
I rastres dels que hab bivaquejat,
i rastre dels que han pujat a muntar
el senzill naixement pintat...

Un hàlid de silenciosa quietud, dirigit
per l'incessant bufera del Septentrió,
on resto reflexiu amb les meves inquietuds
i les seculars misèries...

I la vall, sempre nova i vella,
tan malmesa i tan estimada
on hi suren paraules i pensaments
d'avui i d'ahirs que s'intueixen,

es mostra breument assolellada,
abans que la curta tarda s'enfosqueixi,
i la clogui, finalment,
en el caos de la nit...

Aquesta vall misteriosa
de neguits que brollen
com un devassall incontenible
de místic ocultisme...

Vall humida de pins, xiprers,
i viaranys perduts...
És que aquesta època de l'any,
l'embolcalla un sudari de gèlida quietud...

Cor del Nadal, tendre ocell
de supèrflues alegries, que voleies,
per l'ampla espai, damunt la molsa,
del Pessebre d'estàtiques figures

plenes dil·lusió infantívola,
cabalosos rius de paper de plata
i suros enfarinats,
per situar un paisatge adient...

Pobre Betlem del meu interior,
buit de Sol i tan àvid de donar-li
guariment. miserables propòsits
si no cristal·litzen en treball i voluntat...

Cimall de tantes ascensions,
esperances, angoixes, penediments,
conversa profunda amb el Més Intim:
fill pròdig de tantes caigudes

que paralitzen tot avenç...
Cim que reprenc una i altra vegada,
per començar novament
el "camí afilat de la navalla"...

Aquell Camí que te perills per fora,
i també els te per dins... Cami que no sé
quantes vegades he començat,
ara i aquí, i en passats ancestrals...

Els lladrucs dels gossos,
ressonen ecoicament de vall en vall,
multiplicant-se sorollosament,
i semblen voler tallar la calitja densa...

La motxilla, un llibre del Mestre,
les botes, la gosseta "Trapella",
peluda i amatent a tots els brogits,
la suor que s'eixuga...

la Creu, i un parrac de Senyera,
el piló geodèsic on msec:
és un tot amb el paisatge
i el que em surt de la meva pau...

Segueix el pelegrinatge
intern, extern...
Inicio el retorn
per caminar amb fermesa: Telhema.


Manuel Luis Tatjé (Nadal 1986)

El turó de Puig Soler en la decada del vuitantes per mi va ser emblemàtic. Moltes tardes hi pujava amb les meves il·lusions, les meves inquietuds i també els meus fantasmes. Allà en aquelles solituds ventilades meditava, reflexionava, plorava, resava, em meravellava d'aquesta Natura immensa i d'aquest inqüestionable Ordre Còsmic, i em feìa i fèia tantes i tantes preguntes sobre la meva vida... Per això he volgut publicar aquestes Reflexions fetes des del "meu" Puig Soler: una de les meves muntanyes "iniciàtiques" que tant recordo i estimo. MLT.

DE LA FONT DE LA POLA I EL PALLER DE TOT L'ANY...

(PELS VIARANYS DEL CAMI RAL)










Balma immensa
de "La Pola",
Font apaivagadora
de tantes sets
i tans eixoplucs,
per entre humitats
i focs de caliu...

Població tupida
de boixos vitals,
emergint en fraterna
convivència
amb la gran foresta
jove i vella
dels alzinars...

Entre el sotabosc
encatifat de fulles
seques de l'Hivern,
esgarrapada terra
dels senglars,
rouredes despullades
i empremtes dels caminants...

Corriols de vegetació
i roca conglomerada,
eremitiques balmes-refugi:
paisatge sense temps
per on l'eco de Mantrams Sagrats,
sona en parets i fondalades,
i viatge en l'agua dels torrents...

I la sentor meravellosa
de violetes, farigoles,
i florits romanins,
aromatitza l'eter
i cada una de les seves
eternes vibracions,
que hom respira...

La boira espessa del matí,
omplena de misteri,
cada racó d'aquesta Natura,
quieta i austera,
i el cor s'extasía,
per bé que, breument,
amb aquest silenci,

que fins el vent respecta,
com venerant un Ritus ancestral...
Pètries fesomies gegantines
de místics ancians,
com guardians astrals i ciclopis,
d'aquests paratges
que son tan especials...

Recorden un Montserrat
faréstec i mil·lenari,
-com ho fou en temps
de Parsival-
selvàtic d'ufanor
i de vida esclatant:
un retrobat "Paradís Perdut"...

I això malgrat la destrucció
que per tot, engega
l'home actual, d'aquesta
patètica "Edat del Ferro",
"Kali Iuga" que s'allargassa
per segles i segles
damunt el Planeta Tarra...

El "Paller de Tot l'Any"
és un Home Solar
de cara curtida,
que esguarda l'Orient,
ple d'una paciència
infinita, tanmateix
iniciàtica...

L'Intim és l'epicentre
de tota aquesta vivència,
ocultista i extàtica,
als seus peus
vull restar:
pobre i miserable
com sóc...


Manuel Luis Tatjé (1987)
CASTELLET IMPRESSIONS





(DEDICAT A TOTS ELS COMPANYS
I AMICS DEL CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET I A TOT AQUEST POBLE QUE HA SIGUT EL MEU MES DE TRENTA ANYS. MLT)



De Castellet,
la Torre ratlla l'atzur,
amb una ruïnosa altivesa
que parla de segles...
Les pedres velles ,
que de l'antic Castell
han emergit,
a la claror del Sol,
mostren quelcom
que el temps ha sabollit
amb mortalla d'eternitats:
Llegendes de sang,
amors. guerres i plets,
persecucions i pestes,
configuren la pols
dels corriols
que serpentegen
ver el turó margós,
que com guaita
impertorbable,
s'aguanta amatent,
bo i ferit,
com si un gegant,
d'un cop de destral,
l'hagués partit, ai las !!
per la meitat...


Castellet,
que ha sigut
d'aquella nissaga
impertèrrita,
que mirava per damunt
d'aquestes terres humides,
que el Llobregat xopa,
amb aigües cansades i brutes,
i bestiar moribund ?
Només un aire gèlid,
respón tota pregunta
de nostàlgia...
I amb les restes
del que fou
vella ermita romànica,
s'aça avui
Santuari humil
de la Madona de Castellet,
com un símbol religiós
de promeses llunyanes
i noves...
I nous ermitans
- que no eremites -,
cuidadors d'aquesta illa,
la sostenen pels visitants...


Castellet,
paisatge de Sant Vicenç,
inseparables
des de la meva finestra,
de la Serra de Montserrat
que, com un bàlsam magnètic,
abraça aquestes comarques,
tot vestint-les de misteris,
vibracions molt especials,
sense temps, ni mesura,
com d'altres universos,
que es compenetren
amb aquest...
Castellet,
boscos et circumden,
i granges, indústries,
activitats febrils
dels temps nous...
Mas de Les Vives,
testimoni de tans ahirs
que s'amunteguen
amb el pes feixuc
del treball i la terra,
custodi permanent
de tantes trifulgues
atzaroses, vell guardià...


Castellet,
als teus peus,
segueix, com sempre,
Sant Vicenç,
el Clot del Tufau,
Pessebre a les envistes
de l'antiquíssim Castellgalí,
i a prop d'on el Cardener,
es fon amb llur germà gran,
confluència dels dos rius,
amb la mirada trista
de la mutilada
Torre d'El Breny,
vestigi romà
d'aquestes contrades,
Torre dels Dimonis,
per llegenda popular...
I encara no massa lluny,
el Sepulcre romà de Boades,
descuidat i en l'oblit,
i el Poblat Ibèric,
que parla de l'ancestral
població d'aquestes terres,
on altres vies i costums,
consolidaven la Vida,
la Natura i els Homes...


Castellet,
farell de dies i nits,
propo d'aquesta marea
accelerada de la Vida...
En la fosca, l'Estel del Dia,
resplendent, es perd rera teu,
i la Torre, de reminiscències gòtiques,
l'ermita i l'hostal,
esdevenen unes il·luminades
Plàiades, caigudes,
de la volta estrellada,
com per cridar l'atenció,
d'una permanencia constant,
i el poble,
de l'esplanada estant,
des de amunt d'aquests fonaments,
arcaics i desgastats,
és un firmament de llums febles,
que s'esten a tot el llarg
de la lluïssor negre
de les aigües,
i a l'eixopluc d'antigues pedreres
explotades,
i carenes en penombres,
que retallen l'infinit
d'aquest immens Univers...


Castellet,
entre boires i gebres,
quin missatge escampes
vers la civilització,
esclava de si mateixa,
que ja no mira el paisatge
ni el Sol..?
Castellet,
testimoni empobrit
del pas de les gernacions,
dels boscos calcinats,
en estius ebris
de calorosa mort,
i de les sequeres que,
d'un temps ençà,
eixuguen i esquerden
els conreus...
Senectut mil·lenaria,
que si parla d'antigor
als cors que vibren,
encomana angoixa
d'uns temps terribles,
de desequilibris
ecològics, humans,
que perfilen
un futur incert...


Castellet,
impressions em dones,
doncs, de l'ahir,
i d'aquest present
inquietant...
I si estimo
aquest paisatge,
és amb un fragor sord,
ple de recurrències
que es perden
en la foradada profunda
de segles i edats...
Castellet,
encara que esdevinguéssis
un enderroc,
damunt el rocallar,
on encara t'aguantes,
entre l'atzavara
i la sargantana,
formes part
inalterable d'uns records,
que tan em parlen,
com m'inspiren,
vers aquest entorn
en el qual visc,
lluito, estimo i batego...


Manuel Luis Tatjé (1986)



ERMITA DE MATADARS




Ermita de Matadars
adormida en la quietud
de les teves pedres mil·lenaries,
ametllers i pollancs,
son al teu redós, i herbes d'abandó...
El Llobregat als teus peus,
com sempre impertorbable,
talment un romiatge sense fi...
Pau d'aquest entorn,
illa de silencis profunds,
que tan necessita el treball interior...
Dirieu que encara s'oeixen
Mantrams ancestrals ressonar
per entre els bells arcs de ferredura,
i que la Taula pètria de l'Altar,
vibra encara dels Ritus Sagrats,
que es conserven només
en l'àmbit Astral...


I la nau tota, sembla viatjar,
vaporosa i mística vers l'Orient Solar
de la Saviesa Antiga,
que l'home d'avui segueix ignorant...
Matadars, també com un vaixell ancorat
al fons del Cor, com habitatge elevat
d'allò més pur que l'home empresona
des del miratge hipnotic,
que ha fet de la seva Vida...
Matadars, com un Temple Còsmic
transmutador d'energies,
com la Pedra que s'ha d'anar polint,


com aquell Treball Constant,
que no s'ha de parar ni un sol instant...
Aquest Matadars particular de cada un,
de bellesa única,
accés clar i franc que ha de rebre, però,
una atenció molt especial,
sinó, pot quedar perdut,
menjat per la selva espessa
de les denses passions humanes...


Manuel Luis Tatjé (1986)



ROSES PURES DE VALLHONESTA





Què omplena el cor
fins a esclatar,
que paraules no te
i sembla que vulgui
cridar un sanglotar,
que no pot tampoc ,
pujar, agredolç,
d'aquest endins,
profund, que com llast
mai em deixa estar ?

Què omplena la Vida que,
irremissiblement, el nèixer,
la Primavera activa,
energia intemporal,
com saba arbòria,
potent en Lluna Plena,
que arrossega sensacions,
purificades pel Prana,
sang oxigenada,
essència de Vida..?

Què aflora de l'interior,
oh, vegetals de l'entorn,
Roses Pures de Vallhonesta,
que es concerta amb la pau
vibrant d'aquestes pedres,
de romànica orientació,
i amb el silenci harmoniós,
que simfonitzen abelles,
ocells, moscots, i l'aire,
que fressa entre pins i pollancs ?

Què rau a dins
com missatge constant,
que és present
com el raig de Sol,
que penetra per un
dels quatre ulls del campanar,
què és que ho fa còsmic
i microbial ensems,
part humana i divina,
Revolució Transformadora..?

Omplena el Cor
i també la Vida,
aflora de l'interior,
rau a dins,
paraules no te,
Primavera activa,
es concerta amb la Pau,
present raig de Sol,
El més Intim dels Intims:
Mestre particular...


Manue Luis Tatjé (1989)




PELEGRINS RECURRENTS

(VIVÈNCIES D'UN BIVAC A L'ERA DEL MAS DE MATA-RODONA LA NIT DEL 24 AL 25 DE SETEMBRE DE L'ANY 1983 - ....I CANTAVA LA CABROTA AMB GRAN RIALLADA, OCELL QUE FUIG DE LA TERRIBLE SECADA...
...PER DAMUNT DELS NOSTRES SOMNIS, VETLLANT NOSTRE REPÓS... - ALS QUE EREM DEDICO AQUESTES PARAULES -CADA UN ES RECONEIXERÀ, SI A DINS ENCARA LI VIBRA L'EMOCIO D'AQUELLA NIT CALDA EIXOPLUGADA PEL TURO DE PUIGDOURE I LA MÀGIA D'AQUELLA CONTRADA... ) M.LT.





Que te el meu cor
que s'esmuny
per entre les estrelles,
vers els sostre estimat,
Via Làctia pelegrinal...

Si m'assec, veig
la silueta de l'Espluga,
amb llums a les seves balmes,
i El Paller de Tot l'Any, solitari,
com un guardià petrificat...

Si de bocaterrosa
esguardo l'horitzó,
veug la silueta allargada
del Màgic Drac
del Montserrat...

Què sento dins meu
que es veu de silenci,
profunda, inquieta,
que comparteixo
amb vosaltres, amics ?

Al peu de Puigdoure,
fortificat perfil d'ombres,
Mata-rodona,
i nosaltres a l'Era del Mas
ajaguts en la nit calda...

La Lluna, que fa el ple,
clareja la serena,
canta la Cabrita,
-ocell que fuig-
de la terrible secada...

El silenci de tenebres,
es trenca, perquè
a cavall del vent
- corser ratxat -
hi viatja el so de llunyana festa...

Els mosquits xiulen
a les orelles,
i renyeixen,
tossudament,
amb la nostra son...

Sé que som com
pelegrins recurrents,
de pas pels camins
empolsinats d'El Farell,
o les ruïnes de Cal Padre...

O de les velles tines
heurades, i pètries, i eixutes...
Sandàlies del passat,
o botes de muntanya,
hàbit, bastó i petixines al cor...

Esguardant la lluita
de l'herbam i la pedra antiga:
Can Oliva, el record
perdut en la nit dels temps...
Ermitanets cremats...

O els cants llunyans
emanants de Sant Pere i de Sant Jaume
de Vallhonhesta i Santa Creu de Palou,
de cim en cim, de carena en carena,
unint Santa Maria de castellet,

i Matadars i Sant Romà,
Santa Margarida del Pla,
Viladordis i Sant Benet de Bages,
Santa Cecília,
esotèriques roques montserratines,

com un huracà medieval,
que ens recupera
sobre el temps,
- que no existeix -
i obre pas als Camins de l'Aiguador...

Tot això bé m'ho diu la Consciència
ara i aquí, de cara a la volta estelada,
junt amb companys que també
això saben, i és la quietud
la que ens parla bo i estirats,
en aquesta Era il·luminada...


Manuel Luis Tatjé (1983)




DESFILADA CONSTEL·LADA
(Dedicat a RICARD GOMIS I PRENYANOSA en
record d'aquella inolvidable vetllada a la Masia de
Can Campaner -Refugi del Centre Excursionista
Sant Vicenç de Castellet- la nit del 24 al 25 de
Gener de l'any 1987 - on, un cop més, el Temps quedà cristal·litzat al fons dels nostres cors, per estimul dels nostres anhels i per la còsmica expansió dels nostres Esperits, en aquesta
Vallhonesta Màgica i entranyable. )





La nit estelada
es desplaça
dins les Lleis
de la Còsmica Natura,
com aquest món
que ens eixopluga,
irredents...

I per damunt
d'aquest arcaic i renovat
Refugi de Can Campaner,
d'astrals i místiques
remembrances surants,
passen i passen
les constel·lacions...

L'equatorial Orió
i el seu Cinyell,
amb les lluminoses Betelgueusa
i Rigel, que magestuegen a prop
del gegantí i refulgent
Sol Sirius, el més brillant del cel
el Ca Major, punt destacat de l'Univers...

També a Taure,
el meravellós grup de les Plèiades,
com un collaret encongit,
de llums boirades,
i la seva Alfa Aldebaran,
així com Castor a la dels Bessons,
menys brillant que Pòl·lux...

I l'estel Proció al Ca menor,
també Règul a la del Lleó...
I més al Nord, les boreals Osses Major i Menor,
amb l'Estel Polar, el grup de Cassiopea,
entre Andròmeda i Cefeu, i al Bover l'Arthus,
i a Lira, Vega i tantes altres que l'ull humà
pot i no pot evidenciar...

Desfilada magnífica
de la fosca serena i farcida i resplendent,
i arrant de la carena de Vallhonesta,
un "Punt de LLum" es desplaça, diferent de tots,
mirades que el tenen vist d'anys,
esguards de sopresa i dubte
dels quins l'han vist poc...

I xemeneia amunt,
s'escapa un fil de fum
i alguna guspira,
talment grisa matèria etèrica,
que porta paraules, joia,
il·lusions, històries, projectes,
que queden suspesos en l'ambient circumdant...

A la llar de foc,
cremen despulles de xiprer i pi,
fan brases fortes i dures,
i les flames fan danses ancestrals,
allargassades i amples,
sota la gran campana que ens acull,
ara silents, ara amb paraules inspirades...

Al pis de sobre,
jovenalla fa la seva gresca garladora,
ja riuen sorollosament, ja xiuxiuegen,
no es sent res, i de cop,
esclata novament,
la despreocupada joia,
que els explaia...

Al peu d'aquell caliu,
desfilen Templers, Místics i Ocultistes,
investigacions profundes, marques i petjades,
empremtes en les pedres: "Espiga de Blat",
"Espina de Peix", "Opus Spicatum",
enterraments de tresors i llegendes,
com un passat angoixant i gloriós alhora...

Per les escletxes dels finestrons
i portes ajustades, fimbreja l'aire,
i deixa anar càntics i xiscles d'ultratomba,
xiulets perllongats que es barregen
amb udols de gossos i batecs fantasmals,
en aquesta nit fosca de Lluna negre,
on els Elementals del Foc,
ens refresquen la memòria...

El mateix ambient ens porta l'estímul,
les paraules emergeixen vibrants,
més tard, els descans sobre dura i càlida fusta...
El matí de Gener ha aparegut blanquíssim de glaç,
a la vista era com un paisatge nevat,
que el fred s'enganxava en nas i orelles:
que bé que es posava la llet calenta !

El dia ha quedat ple de boires,
fredes, gelades humitats...
Han arribat companys
i prenent pics i pales, hem cavat,
amb braó, per arrelar nova vida vegetal,
al malmès entorns, a la depauperada vegetació:
tuïes, desmais, pollancres, avets...

Camins fangosos de les pluges recents,
Senders de la Vida, Sender del Coneixement,
combat interior, lluita per despertar
la Consciència adormida en la nit dels temps,
sender de l'equilibri, persitència i voluntat:
Vallhonesta especial que sempre m'inspires,
si caic, amb tu vindré a alçar-me...


Manuel Luis Tatjé (1987)



SIMFONIA TARDORAL

( Instants Únics Cristal·litzats en el Temps...)






Simfonia Tardoral
d'insectes sobre el vent
i arbres vius i morts,
que remoregen sota el Sol,
com Cors d'un Drama Sagrat,
que contemplo admirat
des d'aquesta roca,
antic assentament iniciàtic
d'eremites llunyans,
vibracions que em sembla recuperar
per entre el Silenci Musical
d'aquesta Orquestra única...

Simfonia Tardoral
d'ocells de nítid cant,
verdes, sòbries, sobrevivents
alzines i acàcies,
pins i roures i boixedes,
heures arrapades al mur,
fonolls, ginesteres i ginebres,
savines i eucaliptus llaminers,
romanins florflorits encara,
farigolars olorosos i secs,
i tot l'herbam d'Elementals,
camí de l'Hivern gelat i gebrós...

Simfonia Tardoral,
m'embriaga els cinc sentits
i me'n descobreix altres,
per on puc començar
especials diàlegs profunds...
Rosa roja en aquest redós,
de la Creu de Sant Jaume...
Alenades d'inquietuds arriben
com un guiatge dins el Cor...
Meravellosa papallona efímera,
com els gustos i passions terrenals,
i tans afectes plens de materialitat...

Simfonia Tardoral,
com un aire purificador
que visita totes les valls,
tots els racons i fondalades,
i segueix tots els camins,
que semblen ferides serpentines,
en la terra obertes...
Notes d'un Pentagrama Sublim,
que penetra al Temple Interior
i facilita aquella buscada connexió
amb el Principi Més Pur i Creador:
Oh, Demiürg Pare Arquitecte de l'Univers..!


Manuel Luis Tatjé (1986)








QUIETUD



Quietud de Vallhonesta,
silenci tan especial,
densa quietud de les pedres,
fa el Cor més alt...


Primavera esclatant,
de l'avui i de l'ahir,
Natura Florflorida,
nascuda per morir...


Saviesa que s'ignora,
austeritat de l'antigor,
carreus de pedra picada:
guarden el preuat Tresor...


Manuel Luis Tatjé (1985)

AL CLOQUER NO HI HA CAMPANES...






Masia de Can Campaner:
al cloquer no hi ha campanes,
però en l'ambient encara perdura
aquell sonar missatger dels segles,
que omplenava totala vall...

La pagesia, les pinedes i alzinars,
i les ones que pels aires marxaven,
més enllà d'aquestes terres,
arribaven fins al mar,
i portaven les alès profundes
de romanins i farigolars...

Masia de Can Campaner:
al cloquer no hi ha campanes,
però a mi em sembla encara,
sentir-les repicar,
escampant les boires més altes,
rebotant per turons i rocallars...

Llur vibrar tenia ales,
que els ocells veien passar:
de l'Orient amb el Sol Ixent,
al Ponent encès de les muntanyes,
vers el Nord de freds i neus,
i al Sud de les terres caldes...

Masia de Can Campaner:
al cloquer no hi ha campanes,
i pels quatre finestrals,
el vent hi senyoreja,
escombra teulats i careners,
i malgrat tot, l'ermita de Sant Pere,
es deixondeix i cobra Vida...

I jo assegut en la vella cadira,
esguardo, escolto, sento tot això,
que diuen aquestes ratlles...
Masia de Can Campaner:
al cloquer no hi ha campanes,
però en els temps passats,
aquell que les tocava,
al lloc d'aquest Refugi havia estat...


Manuel Luis Tatjé (1985)




PAISATGE D' "EL CLOT"





Com pessebre enlairat
"El Clot" s'eleva,
i les cases,
d'antiga pagesia,
s'airegen vers Montserrat,
que des d'aquí majestueja,
i el Puig Soler les arrauleix,
amb les seves vinyes,
veremades aquesta Tardor,
i els camps llaurats,
omplint-se tot de Vida...

Grans castelleres,
vers Hostalets i Rellinars,
penetren l'atzur profund:
Can Clot la gran serralada mira,
com si d'un senyor altiu es tractés,
Can Casalé a sota,
transmet activitat pagesa,
en un extrem, com far abandonat,
El Lladó, s'embolcalla de misteri,
més isolada encara, El Soler,
curulla d'aus i gossos,
reviu primitiva,
i les altres cases d'antiga pedra,
és com si s'apretéssin entre si,
per formar un diminut nucli
a l'aguait dels temporals,
o dels freds i vents de l'Hivern...

Camins que s'encreuen
amb fang i pols,
palla i roderes,
ja no passen els carros
tirats per animals,
però resten immutables,
amb els marges d'esbarzers,
o de pedres ben posades,
fent de suport a les terres,
de collites incanssables;
i la cabana de pastor,
com una circular estructura
rudimentaria i solar,
fa guàrdia d'enllà de les centúries,
i quan s'esquerden llurs parets,
o la llosa de coberta destrossen,
quelcom entranyable s'estremeix...

Paisatge d' "El Clot".
amatllers i pinedes,
vinyes i pedregars,
núvols, sol i vent,
calitges i boires,
pluges i focs,
garces i guineus,
conills empestats
i torres d'alta tensió,
pedreres vives i mortes,
i per sobre de tot:
l'home...
Paisatge d' "El Clot",
trist i alegre,
segons el cor del dia,
monotonia i renovació:
De vegades la Marinada,
xiula una estranya cançó
que s'obre pas
entre oliveres...


Manuel Luis Tatjé (1984)

NOTA: Son incmptables les vegades que, des de Sant Vicenç de Castellet, vaig fer el camí que passa pel Raval d' El Clot, sol, amb la meva esposa, amb les meves filles, i amb molt bons amics, tan en direcció a Vallhonesta com a La Serra, Ginebral, Coll de Gipó, i Hostalets de Daví, com al Camí Ral, Sant Jaume, o cap a Can Padre, Putxet, Farell, Santa Creu de Palou i Mata-Rodona, etc. És tan entranyable aquesta geografía, que sempre més la duré a dins amb el cor ple d'enyorança. I "EL CLOT", que fins hi tot hi vàrem tenir, durant un temps, un refugi de fusta: És un lloc màgic, llàstima de les torres d'alta tensió ! (2.006)





..