DE LA FONT DE LA POLA I EL PALLER DE TOT L'ANY...

(PELS VIARANYS DEL CAMI RAL)










Balma immensa
de "La Pola",
Font apaivagadora
de tantes sets
i tans eixoplucs,
per entre humitats
i focs de caliu...

Població tupida
de boixos vitals,
emergint en fraterna
convivència
amb la gran foresta
jove i vella
dels alzinars...

Entre el sotabosc
encatifat de fulles
seques de l'Hivern,
esgarrapada terra
dels senglars,
rouredes despullades
i empremtes dels caminants...

Corriols de vegetació
i roca conglomerada,
eremitiques balmes-refugi:
paisatge sense temps
per on l'eco de Mantrams Sagrats,
sona en parets i fondalades,
i viatge en l'agua dels torrents...

I la sentor meravellosa
de violetes, farigoles,
i florits romanins,
aromatitza l'eter
i cada una de les seves
eternes vibracions,
que hom respira...

La boira espessa del matí,
omplena de misteri,
cada racó d'aquesta Natura,
quieta i austera,
i el cor s'extasía,
per bé que, breument,
amb aquest silenci,

que fins el vent respecta,
com venerant un Ritus ancestral...
Pètries fesomies gegantines
de místics ancians,
com guardians astrals i ciclopis,
d'aquests paratges
que son tan especials...

Recorden un Montserrat
faréstec i mil·lenari,
-com ho fou en temps
de Parsival-
selvàtic d'ufanor
i de vida esclatant:
un retrobat "Paradís Perdut"...

I això malgrat la destrucció
que per tot, engega
l'home actual, d'aquesta
patètica "Edat del Ferro",
"Kali Iuga" que s'allargassa
per segles i segles
damunt el Planeta Tarra...

El "Paller de Tot l'Any"
és un Home Solar
de cara curtida,
que esguarda l'Orient,
ple d'una paciència
infinita, tanmateix
iniciàtica...

L'Intim és l'epicentre
de tota aquesta vivència,
ocultista i extàtica,
als seus peus
vull restar:
pobre i miserable
com sóc...


Manuel Luis Tatjé (1987)