skip to main |
skip to sidebar
PAISATGE I REFLEXIONS DES DEL PUIG SOLERSolitud de la matinada en gebrai silenci dels que encara domenla bona taula i xerinolade la Nit de Nadal...Trepig del camí glaçat i l'herba,rígidament blanca i quieta,malgrat el persistent Vent de Nord,que és pur i net, i punxa la pell...Llàgrimes als ulls pel fred,que hi penetra hivernalment lleuger,provenint de les primeres neusdels més alts cims immàculs dels Pirineus...Sol ixen, albada solticial,d'arcaica i mítica Saviesa,els replecs del paisatge,s'il·luminen amb el naixement del dia...I a l'obaga, ombra d'infinites humitats,les aclarides arbredes esperen amb ànsia,que el Gran Astre d'aquest Sistema Planetari,sigui ben alt i ho ompli tot de Vida...Les portes de l'Esperit s'obren,a mida que les cames transporten,tot el seu cos físic pels camins deserts,cercant com sempre, el més alt i proper cimall...I amb aquesta obertura freda, quieta i serena,la Natura tota, tots els vegetals,saluda astralment, les inquietuds més fondes,malgrat la densa materialitat que empresona...I és com si els seus Temples vibréssin,i en cada un d'ells, convidessin a mostrar.Lliçons Magistrals a aquesta persona,que res no val, i gosa escriure aquestes intuïcions ...La frescor de l'aire inhalat pulmons endins,a totes aquestes reflexions em porta,i a moltes més que no és fàcil,de fer constatar aquí...Una xemeneia que fumeja, indical'aixopluc, la Vida, el recés, l'estació de l'any,cada passa que fressa en el camí,és estimul per seguir avançant, per lluitar...Aquest Nadal de promeses i bons desigs,em du tristesa al cor i se'm angoixa tot,de coloraines, i penjolls i lluïssorquimèriques i buides...Questions que s'esmunyen en un vertigen terrible,egoic, ple de records inútils i nostàlgics,que subjauen en els replecs profundsi tenebrosos del Subconscient...La serenor que infon el cim retallat a l'atzur,vivifica i frena la ment dels pensaments,i les cabòries, i la sola visió extasiant,és d'una riquesa objectiva que cal mantenir...Braços amunt, palmells mirant al Sol, al tempsque hom pren aire per les finestres del nas,energia solar i còsmica, que en treure l'aire,abaixant novament els braçosi pronunciant fortament el Mantram Sagrat TIR,s'impregna amb aquest Cos Vital que em donasosteniment, en forma d'una gran petxinairidiscent, meravellosament màgica...El Nadal i el Cap d'Any de les embriagueses,les grolleres i miserables treves d'aquests dies,evadir la crua realitat amb fartaneresregades amb alcohols de totes menes...EL Nadal de l'absurd i de l'oblit,de l'ignorancia i la derrota, si és que la "legió"dels egos de tot s'apodera,i finalment m'arrossega al fang...La pagesía es desvetlla mandrosa,hi ha Pessebre nou al cim del Puig Soler,un requadre de pedres a terra indica,com ja és tradició:"Bon Nadal i Feliç Any Nou 1987".I rastres dels que hab bivaquejat,i rastre dels que han pujat a muntarel senzill naixement pintat...Un hàlid de silenciosa quietud, dirigitper l'incessant bufera del Septentrió,on resto reflexiu amb les meves inquietudsi les seculars misèries...I la vall, sempre nova i vella,tan malmesa i tan estimadaon hi suren paraules i pensamentsd'avui i d'ahirs que s'intueixen,es mostra breument assolellada,abans que la curta tarda s'enfosqueixi,i la clogui, finalment,en el caos de la nit...Aquesta vall misteriosade neguits que brollencom un devassall inconteniblede místic ocultisme...Vall humida de pins, xiprers,i viaranys perduts...És que aquesta època de l'any,l'embolcalla un sudari de gèlida quietud...Cor del Nadal, tendre ocellde supèrflues alegries, que voleies,per l'ampla espai, damunt la molsa,del Pessebre d'estàtiques figuresplenes dil·lusió infantívola,cabalosos rius de paper de platai suros enfarinats,per situar un paisatge adient...Pobre Betlem del meu interior,buit de Sol i tan àvid de donar-liguariment. miserables propòsitssi no cristal·litzen en treball i voluntat...Cimall de tantes ascensions,esperances, angoixes, penediments,conversa profunda amb el Més Intim:fill pròdig de tantes caigudesque paralitzen tot avenç...Cim que reprenc una i altra vegada,per començar novamentel "camí afilat de la navalla"...Aquell Camí que te perills per fora,i també els te per dins... Cami que no séquantes vegades he començat,ara i aquí, i en passats ancestrals...Els lladrucs dels gossos,ressonen ecoicament de vall en vall,multiplicant-se sorollosament,i semblen voler tallar la calitja densa...La motxilla, un llibre del Mestre,les botes, la gosseta "Trapella",peluda i amatent a tots els brogits,la suor que s'eixuga...la Creu, i un parrac de Senyera,el piló geodèsic on msec:és un tot amb el paisatgei el que em surt de la meva pau...Segueix el pelegrinatgeintern, extern...Inicio el retornper caminar amb fermesa: Telhema.Manuel Luis Tatjé (Nadal 1986)El turó de Puig Soler en la decada del vuitantes per mi va ser emblemàtic. Moltes tardes hi pujava amb les meves il·lusions, les meves inquietuds i també els meus fantasmes. Allà en aquelles solituds ventilades meditava, reflexionava, plorava, resava, em meravellava d'aquesta Natura immensa i d'aquest inqüestionable Ordre Còsmic, i em feìa i fèia tantes i tantes preguntes sobre la meva vida... Per això he volgut publicar aquestes Reflexions fetes des del "meu" Puig Soler: una de les meves muntanyes "iniciàtiques" que tant recordo i estimo. MLT.
DE LA FONT DE LA POLA I EL PALLER DE TOT L'ANY...(PELS VIARANYS DEL CAMI RAL)Balma immensade "La Pola",Font apaivagadorade tantes setsi tans eixoplucs,per entre humitatsi focs de caliu...Població tupidade boixos vitals,emergint en fraternaconvivènciaamb la gran forestajove i velladels alzinars...Entre el sotaboscencatifat de fullesseques de l'Hivern,esgarrapada terradels senglars,rouredes despulladesi empremtes dels caminants...Corriols de vegetaciói roca conglomerada,eremitiques balmes-refugi:paisatge sense tempsper on l'eco de Mantrams Sagrats,sona en parets i fondalades,i viatge en l'agua dels torrents...I la sentor meravellosade violetes, farigoles,i florits romanins,aromatitza l'eteri cada una de les seveseternes vibracions,que hom respira...La boira espessa del matí,omplena de misteri,cada racó d'aquesta Natura,quieta i austera,i el cor s'extasía,per bé que, breument,amb aquest silenci,que fins el vent respecta,com venerant un Ritus ancestral...Pètries fesomies gegantinesde místics ancians,com guardians astrals i ciclopis,d'aquests paratgesque son tan especials...Recorden un Montserratfaréstec i mil·lenari,-com ho fou en tempsde Parsival-selvàtic d'ufanori de vida esclatant:un retrobat "Paradís Perdut"...I això malgrat la destruccióque per tot, engegal'home actual, d'aquestapatètica "Edat del Ferro","Kali Iuga" que s'allargassaper segles i seglesdamunt el Planeta Tarra...El "Paller de Tot l'Any"és un Home Solarde cara curtida,que esguarda l'Orient,ple d'una paciènciainfinita, tanmateixiniciàtica...L'Intim és l'epicentrede tota aquesta vivència,ocultista i extàtica,als seus peusvull restar:pobre i miserablecom sóc... Manuel Luis Tatjé (1987)
CASTELLET IMPRESSIONS
(DEDICAT A TOTS ELS COMPANYS
I AMICS DEL CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET I A TOT AQUEST POBLE QUE HA SIGUT EL MEU MES DE TRENTA ANYS. MLT)De Castellet,la Torre ratlla l'atzur,amb una ruïnosa altivesaque parla de segles...Les pedres velles ,que de l'antic Castellhan emergit,a la claror del Sol,mostren quelcomque el temps ha sabollitamb mortalla d'eternitats:Llegendes de sang,amors. guerres i plets,persecucions i pestes,configuren la polsdels corriolsque serpentegenver el turó margós,que com guaitaimpertorbable,s'aguanta amatent,bo i ferit,com si un gegant,d'un cop de destral,l'hagués partit, ai las !!per la meitat...Castellet, que ha sigutd'aquella nissagaimpertèrrita,que mirava per damuntd'aquestes terres humides,que el Llobregat xopa,amb aigües cansades i brutes,i bestiar moribund ?Només un aire gèlid,respón tota preguntade nostàlgia...I amb les restesdel que fouvella ermita romànica,s'aça avuiSantuari humilde la Madona de Castellet,com un símbol religiósde promeses llunyanesi noves...I nous ermitans- que no eremites -,cuidadors d'aquesta illa,la sostenen pels visitants...Castellet,paisatge de Sant Vicenç,inseparablesdes de la meva finestra,de la Serra de Montserratque, com un bàlsam magnètic,abraça aquestes comarques,tot vestint-les de misteris,vibracions molt especials,sense temps, ni mesura,com d'altres universos,que es compenetrenamb aquest...Castellet,boscos et circumden,i granges, indústries,activitats febrilsdels temps nous...Mas de Les Vives,testimoni de tans ahirsque s'amunteguenamb el pes feixucdel treball i la terra,custodi permanent de tantes trifulguesatzaroses, vell guardià...Castellet,als teus peus,segueix, com sempre,Sant Vicenç,el Clot del Tufau,Pessebre a les envistesde l'antiquíssim Castellgalí,i a prop d'on el Cardener,es fon amb llur germà gran,confluència dels dos rius,amb la mirada tristade la mutiladaTorre d'El Breny,vestigi romàd'aquestes contrades,Torre dels Dimonis,per llegenda popular...I encara no massa lluny,el Sepulcre romà de Boades,descuidat i en l'oblit,i el Poblat Ibèric,que parla de l'ancestralpoblació d'aquestes terres,on altres vies i costums,consolidaven la Vida,la Natura i els Homes...Castellet,farell de dies i nits,propo d'aquesta mareaaccelerada de la Vida...En la fosca, l'Estel del Dia,resplendent, es perd rera teu,i la Torre, de reminiscències gòtiques,l'ermita i l'hostal,esdevenen unes il·luminadesPlàiades, caigudes,de la volta estrellada,com per cridar l'atenció,d'una permanencia constant,i el poble,de l'esplanada estant,des de amunt d'aquests fonaments,arcaics i desgastats,és un firmament de llums febles, que s'esten a tot el llargde la lluïssor negrede les aigües,i a l'eixopluc d'antigues pedreresexplotades,i carenes en penombres,que retallen l'infinitd'aquest immens Univers...Castellet, entre boires i gebres,quin missatge escampesvers la civilització,esclava de si mateixa,que ja no mira el paisatgeni el Sol..?Castellet,testimoni empobritdel pas de les gernacions,dels boscos calcinats,en estius ebrisde calorosa mort,i de les sequeres que,d'un temps ençà,eixuguen i esquerdenels conreus...Senectut mil·lenaria,que si parla d'antigorals cors que vibren,encomana angoixad'uns temps terribles,de desequilibrisecològics, humans,que perfilenun futur incert...Castellet,impressions em dones,doncs, de l'ahir,i d'aquest presentinquietant...I si estimoaquest paisatge,és amb un fragor sord,ple de recurrènciesque es perdenen la foradada profundade segles i edats...Castellet,encara que esdevinguéssisun enderroc,damunt el rocallar,on encara t'aguantes,entre l'atzavarai la sargantana,formes partinalterable d'uns records,que tan em parlen,com m'inspiren,vers aquest entornen el qual visc,lluito, estimo i batego... Manuel Luis Tatjé (1986)
ERMITA DE MATADARSErmita de Matadarsadormida en la quietudde les teves pedres mil·lenaries,ametllers i pollancs,son al teu redós, i herbes d'abandó... El Llobregat als teus peus, com sempre impertorbable, talment un romiatge sense fi... Pau d'aquest entorn, illa de silencis profunds, que tan necessita el treball interior... Dirieu que encara s'oeixen Mantrams ancestrals ressonar per entre els bells arcs de ferredura, i que la Taula pètria de l'Altar, vibra encara dels Ritus Sagrats, que es conserven només en l'àmbit Astral... I la nau tota, sembla viatjar, vaporosa i mística vers l'Orient Solar de la Saviesa Antiga, que l'home d'avui segueix ignorant... Matadars, també com un vaixell ancorat al fons del Cor, com habitatge elevat d'allò més pur que l'home empresona des del miratge hipnotic, que ha fet de la seva Vida... Matadars, com un Temple Còsmic transmutador d'energies, com la Pedra que s'ha d'anar polint, com aquell Treball Constant, que no s'ha de parar ni un sol instant... Aquest Matadars particular de cada un, de bellesa única, accés clar i franc que ha de rebre, però, una atenció molt especial, sinó, pot quedar perdut, menjat per la selva espessa de les denses passions humanes... Manuel Luis Tatjé (1986)
ROSES PURES DE VALLHONESTA Què omplena el cor fins a esclatar, que paraules no te i sembla que vulgui cridar un sanglotar, que no pot tampoc , pujar, agredolç, d'aquest endins, profund, que com llast mai em deixa estar ? Què omplena la Vida que, irremissiblement, el nèixer, la Primavera activa, energia intemporal, com saba arbòria, potent en Lluna Plena, que arrossega sensacions, purificades pel Prana, sang oxigenada, essència de Vida..? Què aflora de l'interior, oh, vegetals de l'entorn, Roses Pures de Vallhonesta, que es concerta amb la pau vibrant d'aquestes pedres, de romànica orientació, i amb el silenci harmoniós, que simfonitzen abelles, ocells, moscots, i l'aire, que fressa entre pins i pollancs ? Què rau a dins com missatge constant, que és present com el raig de Sol, que penetra per un dels quatre ulls del campanar, què és que ho fa còsmic i microbial ensems, part humana i divina, Revolució Transformadora..? Omplena el Cor i també la Vida, aflora de l'interior, rau a dins, paraules no te, Primavera activa, es concerta amb la Pau, present raig de Sol, El més Intim dels Intims: Mestre particular... Manue Luis Tatjé (1989)
PELEGRINS RECURRENTS(VIVÈNCIES D'UN BIVAC A L'ERA DEL MAS DE MATA-RODONA LA NIT DEL 24 AL 25 DE SETEMBRE DE L'ANY 1983 - ....I CANTAVA LA CABROTA AMB GRAN RIALLADA, OCELL QUE FUIG DE LA TERRIBLE SECADA......PER DAMUNT DELS NOSTRES SOMNIS, VETLLANT NOSTRE REPÓS... - ALS QUE EREM DEDICO AQUESTES PARAULES -CADA UN ES RECONEIXERÀ, SI A DINS ENCARA LI VIBRA L'EMOCIO D'AQUELLA NIT CALDA EIXOPLUGADA PEL TURO DE PUIGDOURE I LA MÀGIA D'AQUELLA CONTRADA... ) M.LT.Que te el meu corque s'esmunyper entre les estrelles,vers els sostre estimat,Via Làctia pelegrinal...Si m'assec, veigla silueta de l'Espluga,amb llums a les seves balmes,i El Paller de Tot l'Any, solitari,com un guardià petrificat...Si de bocaterrosaesguardo l'horitzó,veug la silueta allargadadel Màgic Dracdel Montserrat...Què sento dins meuque es veu de silenci,profunda, inquieta,que comparteixoamb vosaltres, amics ?Al peu de Puigdoure,fortificat perfil d'ombres,Mata-rodona,i nosaltres a l'Era del Masajaguts en la nit calda...La Lluna, que fa el ple,clareja la serena,canta la Cabrita,-ocell que fuig-de la terrible secada...El silenci de tenebres,es trenca, perquèa cavall del vent- corser ratxat -hi viatja el so de llunyana festa...Els mosquits xiulena les orelles,i renyeixen, tossudament,amb la nostra son...Sé que som compelegrins recurrents,de pas pels caminsempolsinats d'El Farell,o les ruïnes de Cal Padre...O de les velles tinesheurades, i pètries, i eixutes...Sandàlies del passat,o botes de muntanya,hàbit, bastó i petixines al cor...Esguardant la lluita de l'herbam i la pedra antiga:Can Oliva, el recordperdut en la nit dels temps...Ermitanets cremats...O els cants llunyansemanants de Sant Pere i de Sant Jaumede Vallhonhesta i Santa Creu de Palou,de cim en cim, de carena en carena,unint Santa Maria de castellet,i Matadars i Sant Romà,Santa Margarida del Pla,Viladordis i Sant Benet de Bages,Santa Cecília,esotèriques roques montserratines,com un huracà medieval,que ens recuperasobre el temps,- que no existeix -i obre pas als Camins de l'Aiguador...Tot això bé m'ho diu la Consciènciaara i aquí, de cara a la volta estelada,junt amb companys que tambéaixò saben, i és la quietudla que ens parla bo i estirats,en aquesta Era il·luminada... Manuel Luis Tatjé (1983)
DESFILADA CONSTEL·LADA(Dedicat a RICARD GOMIS I PRENYANOSA enrecord d'aquella inolvidable vetllada a la Masia de Can Campaner -Refugi del Centre ExcursionistaSant Vicenç de Castellet- la nit del 24 al 25 deGener de l'any 1987 - on, un cop més, el Temps quedà cristal·litzat al fons dels nostres cors, per estimul dels nostres anhels i per la còsmica expansió dels nostres Esperits, en aquesta Vallhonesta Màgica i entranyable. )La nit esteladaes desplaçadins les Lleisde la Còsmica Natura,com aquest mónque ens eixopluga,irredents...I per damuntd'aquest arcaic i renovatRefugi de Can Campaner,d'astrals i místiquesremembrances surants,passen i passenles constel·lacions...L'equatorial Oriói el seu Cinyell,amb les lluminoses Betelgueusai Rigel, que magestuegen a propdel gegantí i refulgent Sol Sirius, el més brillant del celel Ca Major, punt destacat de l'Univers...També a Taure,el meravellós grup de les Plèiades,com un collaret encongit,de llums boirades,i la seva Alfa Aldebaran,així com Castor a la dels Bessons,menys brillant que Pòl·lux...I l'estel Proció al Ca menor,també Règul a la del Lleó...I més al Nord, les boreals Osses Major i Menor,amb l'Estel Polar, el grup de Cassiopea,entre Andròmeda i Cefeu, i al Bover l'Arthus,i a Lira, Vega i tantes altres que l'ull humàpot i no pot evidenciar...Desfilada magníficade la fosca serena i farcida i resplendent,i arrant de la carena de Vallhonesta,un "Punt de LLum" es desplaça, diferent de tots,mirades que el tenen vist d'anys,esguards de sopresa i dubtedels quins l'han vist poc...I xemeneia amunt,s'escapa un fil de fumi alguna guspira,talment grisa matèria etèrica,que porta paraules, joia,il·lusions, històries, projectes,que queden suspesos en l'ambient circumdant...A la llar de foc,cremen despulles de xiprer i pi,fan brases fortes i dures,i les flames fan danses ancestrals,allargassades i amples,sota la gran campana que ens acull,ara silents, ara amb paraules inspirades...Al pis de sobre,jovenalla fa la seva gresca garladora,ja riuen sorollosament, ja xiuxiuegen,no es sent res, i de cop,esclata novament,la despreocupada joia,que els explaia...Al peu d'aquell caliu,desfilen Templers, Místics i Ocultistes,investigacions profundes, marques i petjades,empremtes en les pedres: "Espiga de Blat","Espina de Peix", "Opus Spicatum",enterraments de tresors i llegendes,com un passat angoixant i gloriós alhora...Per les escletxes dels finestronsi portes ajustades, fimbreja l'aire,i deixa anar càntics i xiscles d'ultratomba,xiulets perllongats que es barregenamb udols de gossos i batecs fantasmals,en aquesta nit fosca de Lluna negre,on els Elementals del Foc,ens refresquen la memòria...El mateix ambient ens porta l'estímul,les paraules emergeixen vibrants,més tard, els descans sobre dura i càlida fusta...El matí de Gener ha aparegut blanquíssim de glaç,a la vista era com un paisatge nevat,que el fred s'enganxava en nas i orelles:que bé que es posava la llet calenta !El dia ha quedat ple de boires,fredes, gelades humitats...Han arribat companysi prenent pics i pales, hem cavat,amb braó, per arrelar nova vida vegetal, al malmès entorns, a la depauperada vegetació:tuïes, desmais, pollancres, avets...Camins fangosos de les pluges recents,Senders de la Vida, Sender del Coneixement,combat interior, lluita per despertarla Consciència adormida en la nit dels temps,sender de l'equilibri, persitència i voluntat:Vallhonesta especial que sempre m'inspires,si caic, amb tu vindré a alçar-me...Manuel Luis Tatjé (1987)
SIMFONIA TARDORAL( Instants Únics Cristal·litzats en el Temps...) Simfonia Tardoral d'insectes sobre el vent i arbres vius i morts, que remoregen sota el Sol, com Cors d'un Drama Sagrat, que contemplo admirat des d'aquesta roca, antic assentament iniciàtic d'eremites llunyans, vibracions que em sembla recuperar per entre el Silenci Musical d'aquesta Orquestra única... Simfonia Tardoral d'ocells de nítid cant, verdes, sòbries, sobrevivents alzines i acàcies, pins i roures i boixedes, heures arrapades al mur, fonolls, ginesteres i ginebres, savines i eucaliptus llaminers, romanins florflorits encara, farigolars olorosos i secs, i tot l'herbam d'Elementals, camí de l'Hivern gelat i gebrós... Simfonia Tardoral, m'embriaga els cinc sentits i me'n descobreix altres, per on puc començar especials diàlegs profunds... Rosa roja en aquest redós, de la Creu de Sant Jaume... Alenades d'inquietuds arriben com un guiatge dins el Cor... Meravellosa papallona efímera, com els gustos i passions terrenals, i tans afectes plens de materialitat... Simfonia Tardoral, com un aire purificador que visita totes les valls, tots els racons i fondalades, i segueix tots els camins, que semblen ferides serpentines, en la terra obertes... Notes d'un Pentagrama Sublim, que penetra al Temple Interior i facilita aquella buscada connexió amb el Principi Més Pur i Creador: Oh, Demiürg Pare Arquitecte de l'Univers..! Manuel Luis Tatjé (1986)
QUIETUDQuietud de Vallhonesta,silenci tan especial,densa quietud de les pedres,fa el Cor més alt...Primavera esclatant,de l'avui i de l'ahir,Natura Florflorida,nascuda per morir...Saviesa que s'ignora,austeritat de l'antigor,carreus de pedra picada:guarden el preuat Tresor...Manuel Luis Tatjé (1985)
AL CLOQUER NO HI HA CAMPANES...Masia de Can Campaner:al cloquer no hi ha campanes,però en l'ambient encara perduraaquell sonar missatger dels segles,que omplenava totala vall...La pagesia, les pinedes i alzinars,i les ones que pels aires marxaven,més enllà d'aquestes terres,arribaven fins al mar,i portaven les alès profundesde romanins i farigolars...Masia de Can Campaner:al cloquer no hi ha campanes,però a mi em sembla encara,sentir-les repicar,escampant les boires més altes,rebotant per turons i rocallars...Llur vibrar tenia ales,que els ocells veien passar:de l'Orient amb el Sol Ixent,al Ponent encès de les muntanyes,vers el Nord de freds i neus,i al Sud de les terres caldes...Masia de Can Campaner:al cloquer no hi ha campanes,i pels quatre finestrals,el vent hi senyoreja,escombra teulats i careners,i malgrat tot, l'ermita de Sant Pere,es deixondeix i cobra Vida...I jo assegut en la vella cadira,esguardo, escolto, sento tot això,que diuen aquestes ratlles...Masia de Can Campaner:al cloquer no hi ha campanes,però en els temps passats,aquell que les tocava,al lloc d'aquest Refugi havia estat...Manuel Luis Tatjé (1985)
PAISATGE D' "EL CLOT" Com pessebre enlairat "El Clot" s'eleva, i les cases, d'antiga pagesia, s'airegen vers Montserrat, que des d'aquí majestueja, i el Puig Soler les arrauleix, amb les seves vinyes, veremades aquesta Tardor, i els camps llaurats, omplint-se tot de Vida... Grans castelleres, vers Hostalets i Rellinars, penetren l'atzur profund: Can Clot la gran serralada mira, com si d'un senyor altiu es tractés, Can Casalé a sota, transmet activitat pagesa, en un extrem, com far abandonat, El Lladó, s'embolcalla de misteri, més isolada encara, El Soler, curulla d'aus i gossos, reviu primitiva, i les altres cases d'antiga pedra, és com si s'apretéssin entre si, per formar un diminut nucli a l'aguait dels temporals, o dels freds i vents de l'Hivern... Camins que s'encreuen amb fang i pols, palla i roderes, ja no passen els carros tirats per animals, però resten immutables, amb els marges d'esbarzers, o de pedres ben posades, fent de suport a les terres, de collites incanssables; i la cabana de pastor, com una circular estructura rudimentaria i solar, fa guàrdia d'enllà de les centúries, i quan s'esquerden llurs parets, o la llosa de coberta destrossen, quelcom entranyable s'estremeix... Paisatge d' "El Clot". amatllers i pinedes, vinyes i pedregars, núvols, sol i vent, calitges i boires, pluges i focs, garces i guineus, conills empestats i torres d'alta tensió, pedreres vives i mortes, i per sobre de tot: l'home... Paisatge d' "El Clot", trist i alegre, segons el cor del dia, monotonia i renovació: De vegades la Marinada, xiula una estranya cançó que s'obre pas entre oliveres... Manuel Luis Tatjé (1984)NOTA: Son incmptables les vegades que, des de Sant Vicenç de Castellet, vaig fer el camí que passa pel Raval d' El Clot, sol, amb la meva esposa, amb les meves filles, i amb molt bons amics, tan en direcció a Vallhonesta com a La Serra, Ginebral, Coll de Gipó, i Hostalets de Daví, com al Camí Ral, Sant Jaume, o cap a Can Padre, Putxet, Farell, Santa Creu de Palou i Mata-Rodona, etc. És tan entranyable aquesta geografía, que sempre més la duré a dins amb el cor ple d'enyorança. I "EL CLOT", que fins hi tot hi vàrem tenir, durant un temps, un refugi de fusta: És un lloc màgic, llàstima de les torres d'alta tensió ! (2.006) ..
_de_Report_09_Febrer__2010_018-18-18.jpg)
