LA SERRA


A prop del Mas de "La Serra",
hi ha un Pi gegant,
la seva companyia m'assossega,
quan al seu redós sec per un instant...

Punt per on hi corre la brisa,
que m'eixuga la suor,
davant mateix Montserrat s'ajaça:
pau única que em dona braó...

Si les ruïnes d'aquest Mas altivat,
enrera del temps es féssin,
veuríem conrreus pregons:
l'esforç de l'home, avui deixat...

I la casa, com un sol, ferma,
majestuosa entre oliveres i ametllers,
vibraria amb sorolls de la Vida:
els homes, i les dones, i els infants...

Cridòria dels gossos,
esvalot del bestiar,
la fressa de les eines,
i en el camí el cruiximent dels carros...

Com avui, el vent no es filtraria,
entre les teules desolades,
i els murs escrostonats, i les portes
mig caigudes, esbategant fantasmals a l'eter...

Deixant una alè de nostàlgia,
decorada amb cants d'ocells,
que per tot arreu s'escampa
i m'arriba a flor de pell...

Puig que entre el vertigen dels anys,
ni els vegetals atrevits,
escalarien, llaminers la pedra vella,
com l'heura que descalça els murs,

com un amor mortal,
ni arbres arelarien dins la casa...
De fet, el silenci sempre parla,
i és ple de remors o oratges:

Només cal acostar-nos sense presses,
i parar atenció al respirar,
com als batecs del propi cor,
i el Mas de "La Serra" parla per si sol...

I entre els esbarzers i les atzavares,
restes d'antigues i colrades arbredes,
com un clam de fonda solitud,
la casa mirant a Llevant com per neixer de nou...

Pacientment, sempre la llarga espera,
de Primaveres, Estius, Tardors i Hiverns,
amb els vestits més adequats en cada moment,
tot fent amb la Marinada connubi permanent...

Oh Mas de "La Serra,
Guarda, Guaita i Far de les Valls,
cruïlla de camins que l'herba menja amb avidesa:
M'has tramès tot aixó.


Manuel Luis Tatjé (1984)

Nota: El Mas de "La Serra", cada dia que passa s'assembla més a un munt de rocs, per la deixadesa i l'abandó dels seus propietaris i la indiferència de les Autoritats Competents. Sempre que passem per aquí, ens haurem de seguir avergonyint. Així Catalunya perd un dels seus més importants Patrimonis. Any 2.006. M.L.T.

EL CAMI RAL



Pel Camí Ral avui,
només el venti hi corre,
núvols, Sol i record:
pedres velles hi respiren...

Si escolteu les veus del silenci,
sentireu galopars sorollosos
i carruatges diligents,
remolins de pols entre alzines
i cavalls de lluents crineres bramular...
Braços ferms a les brides
i veus ronques suspeses en l'espai,
per entre una Lluna encesa,
al capvespre caient...

El Cami Ral avui,
s'estira amb l'ampla solitud
de boscos verds i calcinats,
i enyora el rossinyol...

Si esguardeu en la foscor de la nit,
sota els estels brillants,
sentireu brogits i veus:
El tràfec de Sant Jaume,
qui parla més fort a taula,
la vianda i el bon vi...
I més tard la calma i el repòs:
Carreters, viatgers i hostalers,
i al jaç de palla els animals...

El Camí Ral avui,
reposa dels bandolers,
s'adorm a l'ombra de l'obaga
i les abelles van brunzint...

Si veieu el dia alçar-se en albada rogent,
per tot Vallhonesta canta,
i vers Hostalets de Daví i la Roca del Cavaller,
el Camí Ral s'ageganta,
i és com si el temps s'hagués aturat,
que tot neix novament, com per primera vegada,
i si tanqueu els ulls per un instant,
sentireu que pedres i arbres us parlen
i no sou pas forasters...

El Camí Ral avui,
te somnis de l'ahir,
me'ls diu a cau d'orella,
us els acabo de dir...


Manuel Luis Tatjé (1982)

QUI HA DEIXAT PERDRE EL NOSTRE AHIR..?


Sento vergonaya aliena perquè les Institucions del meu País no han estimat i preservat per les gernacions futures, importants enclavaments del Cami Ral
com Sant Jaume de Vallhonesta o Hostalets de Daví, i altres importants
cases de l'antiga pagesía dels voltants com ho van ser
La Serra, El Ginebral, Can Vinyes, entre moltes altres, desballestades al llarg de tots aquests anys
i avui totes fetes un pur i lamentable enderroc. La manca de sensibilitat implícita que això comporta, és el trist reflex del que qualsevol excursionista, pot contemplar passejant per totes aquestes rodalies, que van viure fortament la repercussió del canvi de vies de comunicació en el seu moment, amb una degradació que ningú ha tingut voluntat d'aturar, encara avui (vegis en la foto l'aspecte ruinós de l'antic Hostal de Sant Jaume, entre boires). Quan un infant, amb la seva innocència pregunta al seu avi: "avi, que és això ? I perquè està així d'ensorrat i abandonat? Què creieu que s'hauría de contestar ? Se li te d'explicar la veritat, encara que aquesta, sigui vergonyant. Així l'infant aprèn que els "grans" també son uns irresponsables en deixar perdre aquestes joies del passat, que avui dia podríen estar reciclades com a "Cases de Colònies" o "Museus del Passat", etc., etc.
Ni propietaris (que gairebé sempre només esperen "especular") ni Institucions (que tenen massa feina a mirar-se el melic) del nostre País

estimen aquesta terra (m'estic referint, sobretot, a la zona territorial de la que faig esment, encara que també hi vull incloure tots aquells casos de deixadesa similars que hi han arreu dels Països Catalans) i amb la seva passivitat i manca de cap mena d'iniciativa i actuació, ho estan deixant més que demostrat.

Sé que de poc servirà aquesta nota, però si algú s'hi entrebanca i se li remou la Consciència, bé estarà. EL NOSTRE PAISATGE SEGELLA LA NOSTRA FORMA DE SER.

Manuel Luis Tatjé (2.006)

Poema dedicat a tots els Companys del CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET,
amb qui vaig forjar una amistat, uns ideals i unes esperances...

SANT PERE DE VALLHONESTA, L'ERMITA...


Pel camí argilós que mena a Sant Pere,
serpentegen neguits i misteris:
l'esperança d'arribar,
l'angoixa de marxar...

Espadanya al mig del vent,
alt Xiprer que t'acompanya,
pedres d'història entre verdor,
humida pau de les heures...

Presència permanent,
damunt la vall quieta,
bell absis amatent,
vers les cases que s'escampen...

De l'ossam que fou Vida,
la terra del teu entorn,
es nodreix i empara,
i colrada l'arbreda creix...

Vibracions ancestrals em menen,
i no se explicar-ne l'origen,
la terra, la verdor, les lloses,
o una força còsmica, astral...

Si l'esguard fita l'atzur,
tot és un somni de solitud,
i una illa de natura,
que he après d'estimar...

I si us esguardo a vosaltres, companys,
sento com l'enyor d'una antiga amistat,
per un voler del temps, retrobada,
grata i perdurable...

La pau ressona en la nit plujosa,
tot fent nexe ferm amb els cants,
que la joia arranca i la guitarra vol guarnir:
hem vençut la nit i la tampesta,
qui ho gosa desmentir ?

Després novament el silenci torna,
i un talp surt de l'amagatall:
l'un que ronca, l'altra que bufa,
aquest que riu...: La son ens agermana...

A fora, l'aigua amara la terra,
i la nau llosada ens acull millor,
la fosca pau ofega lladrucs,
quasi clareja el dia nou...

L'ermita de Sant Pere de Vallhonesta,
humil, però altiva perquè ho volem,
far de l'antigor, camina amb nosaltres:
D'avui i sempre vers el futur...

Pedra sobre pedra perdura l'home,
i perdura la Vida, i amb ella,
el Centre Excursionista Sant Vicenç de Castellet,
com una nissaga que no mor, oberta a tot...


Manuel Luis Tatjé (1980)