CENTRE EXCURSIONISTA SANT VICENÇ DE CASTELLET:

AMISTATS DE FORJA

El dilluns 23 de febrer d'enguany, vaig tenir la joia de rebre, a llindar d'aquest meravellós Parc Natural de la Muntanya de MONTSERRAT, dos molt bons amics del Centre Excursionista Sant Vicenç de Castellet: en Ricard Gomis Prenyanosa i en Jordi Guardiola Bach, el primer, màxim impulsor i veritable Ànima del Centre, i el segón, un dels grans motors de que ha gaudit aquesta Entitat, exercint la seva presidència en moments clau. També va ser en el meu moment de màxima activitat, tot i que sempre he conservat aquest vincle preciós, des de Manresa, on resideixo des de fa uns anys.

Aquestes ratlles que venen a continuació, em van inspirar, i a ells les dedico, amb tot l'afecta que ens uneix, i tot fent-les extensibles a la resta de companys del Centre, amb qui vaig compartir tants moments, com els que descric més endavant.

Vagi també, com a Homenatge, a un home entranyable, que fa poc se'n ha anat als Plans de la Llum: Josep Palacio Amiano, treballador i puntal del Centre per llarguíssims anys.

La Vida és una successió de circumstàncies bones i dolentes, que ens serveixen per créixer, experiències on hom aprèn, més o menys, lliçons de Vida, que s'acumulen al fons del nostre Esperit, com el pòsit en el vi, per no perdre's mai més. Les amargues lliçons, les doloroses, generalment són experiències de les més
valuoses. No vol dir això que les circumstàncies alegres, no ensenyin també de viure. Ho fan.
Qui ha conegut el món de la Muntanya, l'Excursionisme, us puc ben assegurar que no oblida mai als seus companys, encara que passin molts anys allunyats i sense veure's o relacionar-se: quan es retroben nogensmenys, és com continuar una conversa intemporal, que s'havia interromput una estona... Això passa perquè les vivències que s'han compartit són de l'Ànima. Tot el que es perd en el remoli del temps i de la memòria, era o és superficial. El que resta, com brases ardents, és el profund, el perdurable, allò que l'home s'endú com bagatge d'eternitats.
Aquelles ascensions, complicades o no, això era minso, pels nostres afanys de Vida, d'Esperança, de Descoberta... Aquelles travesses, aquells ànims tant sorprenents, aquella joia de fer el Cim i abraçar-nos, i al vespre, recollits, aquelles converses, entre el petar de la llenya al foc a terra, fent llempeguejar misteriosament les nostres cares i cossos, per entre una dansa d'ombres gegants.
Aquesta "mena" d'amistats és de "Forja", de "pedra picada", perquè sempre, d'alguna manera ESTEM FENT CAMÍ, portant dins el cor aquells anhels tant profunds, disposats a compartir-los amb tothom, a fer partícips d'una clara Consciència oberta, que es resisteix, a les falses realitats, a les mesquineses, que sempre mira amunt i persegueix el més noble de la persona humana i en fa un motiu de Vida. Aquest és el "meu" Centre Excursionista Sant Vicenç de Castellet, saba que no mor i que perdura. Aquests són amics "especials" que siguin quines siguin les circumstàcies, tenen "reserva" en el meu cor.

Còsmica claror, Punxin els estels, Entre espais de foscor, Jo he vist el Puig Soler,
Alçat majestuós, Vers les grans contel·lacions: i vosaltres i jo amics, Adormits en el seu llom... L'aire fred portava, Olors de Gebra i de Boix, El silenci de les serres,
La son dels pobles adormits..! Llums que assenyalaven, Els batecs de l'Univers, Una Vida que és pregona i uns Cors inquiets..! I he pensat COM VAL LA PENA DE VIURE AQUESTS MOMENTS..! I he pensat COM VAL LA PENA DE VIURE AQUESTS MOMENTS..!

I encara ho penso: COM VA VALER LA PENA VIURE AQUELLS MOMENTS..!!

Us abraça de tot Cor

Manuel Luis Tatjé